Caminant descalça

Creuant boscos frondosos, camps d’herba alta que m’esgarrinxa les cames, parets derrocades, portes desballestades, la fosca i la claror més enlluernadors, caminant sense mirar enrere, sempre endavant. Caminant cada cop més endins, al final, hem arribat al cor. La petita matryoshka apareix després de obrir-me una vegada i una altra.  Escolta-la, parla-hi. Tu ets la única que la pot salvar. 

Per què parlar sempre a algú ? Per què escriure sempre a algú ? Per què explicar-me explicant-me als altres ? Per això sempre necessito que m’acompanyis? Vint-i-nou anys hem tardat a trobar-nos. Hola Elisabet . Qui ets? Què vols? Vull ser feliç. Ets prou valenta?