Ploure's
Sortia de casa, feia tard com sempre. Per una vegada aquella setmana, havia desitjat que plogués. El dia no semblava diferent a l’anterior i el cel va plorar amor, enyors i anhels. Caminava ràpid, no feia temps per anar descalça, tot i que li hagués encantat. Els braços llargs seguien el compàs fàcil dels seus passos. Va arribar, va seure i potser fins i tot va somriure. Una anhelada d’aire nou i net, aquella llàgrima als ulls que va retrocedir a últim moment i, sense voler, va deixar pas a una explosió de colors i sensacions. Va dilatar les pupil·les per encabir tot aquell espectacle màgic, per recordar sempre més, per tancar els ulls i continuar veient-hi. El contacte amb la seva pròpia pell –sempre suau- fou el trempolí imponent cap a una caiguda lliure al pou de la tendresa, de la veritable tendresa cap als altres iniciada en si mateixa.
Àgil ocell migrador.
És sortir i veure-hi, per un cop, clar. És somriure galopant sobre el vent. És mirar-se amb ulls de món i abraçar-se a un mateix, aferrar-se a la petita llista de desitjos i torçar l’extrem dret de la boca, esbossant un somriure. És sentir-se lliure. És fer dels dies coses fàcils. És viure feliç.
