Paradisos ficticis.

Et vaig veure somriure dissabte a la nit i ja sabia que t'havia vist abans. No em va caldre pensar gaire per saber exactament les dues vegades que ens havíem creuat -de fet, que m'havia creuat amb tu-, sempre embolcallat d'hivern, sempre amb aquells ulls prometedors de grans històries. A aquella porta que s'obria lleugera, tu em vas dir que passés. I jo vaig entrar i un cop dins et vaig veure cantant les meves cançons, mirant estranyat, a la estranya mirant. La pell -sí, sempre és ella- queia a bocins minúsculs revestits d'acords salvatges i una samarreta negra. Ni una sola paraula. M'asseia davant teu, prou distant per saber que eres aliè, prou a prop per sentir la meva respiració accelerar-se als teus ulls clavada. I els impulsos descompassats sacsejaven poesies curtes -les que més m'agraden- i carrerons lluents a aquestes nits massa sovint buides. I no és poc ni gran cosa, potser mai, potser..., però aquest blau revelador d'oceans i paradisos ficticis -imaginació acceleradora de partícules-; aquest blau me'l guardo per mi.