Rere les portes.

El soroll de la porta al obrir-se el va desvetllar. Havia esperat despert una bona estona, però al final el cansament havia pogut amb ell. Va entrar a la seva habitació i va seure al seu costat. Li va passar una mà pel costat de la cara, recollint aquell ble de cabell que no li deixava veure la bellesa equilibrada del seu rostre. Tenia els ulls d'ametlla i la petita línia que s'hi havia pintat els feia encara més profunds. Va pensar que tard o d'hora li diria alguna cosa. Ella li va agafar la mà i li va posar sobre la seva cuixa. Es va aixecar i va posar un disc conegut. La música va començar a escampar-se per la cambra i cada nova nota, cada nota coneguda canviava el color de les coses. Va recordar una vella amiga, una tarda de novembre, mentre li parlava de l'aura dels éssers vius, del vent i els arbres quan parlen. El cap pensava més ràpid, però els pensaments eren densos i tot va adquirir un aire una mica trist. Ella s'havia assegut de nou al seu costat i li havia agafat aquella mà. La mateixa de sempre.
- Sempre em passa el mateix. Et voldria parlar però el temps se m'encalla gola avall i totes les llistes imaginàries que tenia perfectament ordenades dins el meu cap no saben què dir. I jo, sé que no ho faig bé, sé que així no, però no saps com voldria dir-t'ho tot a poc a poc i a la vora. He dibuixat un camí perfecte, una història molt bonica pels dos, pel teu camí i el meu. N'estic segura que et faria sentir especial i jo seria més maca i somriuria els vespres que no puc dormir. Qualsevol cosa que et faci feliç, qualsevol cosa que vulguis...
I va callar de nou. Una cosa va començar a brillar ens aquells ulls llunyans. Petita, la llàgrima va començar a omplir-li els ulls. Quan va ser prou gran va rodolar galta avall, lliscant suaument pel pòmul, passant a ran d'aquella boca estimada, va fer un gir brusc sota la barbeta, cap al coll, i resseguint els ossos forts de la clavícula, es va endinsar cap a l'escot.

Prop d'allà, bategava fluixet un cor estrany.


All I need, o la bellesa dels petits ecositemes.
Radiohead, sens dubte, uns dels millors.

Entrades populars d'aquest blog

Le vent nous portera

Ahir em va saltar "le vent nous portara" de Noir Désir al Tidal quan tornava cap a casa i va ser com una mena de premonició.  Una promesa que la vida és cíclica. Que de vegades sí, i d'altres ja passarà. O com diu un amic: la vida és en espiral, sembla que la història es repeteix, però som en un temps diferent. Des de Cala Tamariua hi ha un corriol que et porta fins a la Cala dels enamorats,  el que un vulgui fer allà, ja és cosa del destí.  Anàvem caminant, desgranant passos i desxifrant pensaments,  potser era al revés i quan perdíem el corriol  desxifràvem passos i desgranàvem pensaments.  Tot ha d'esdevenir. Inexorablement.  Enfilant el Turó d'en Llaures no paraves de preguntar-me  d'on sortia tota aquella aigua. Com és possible que regantelli?  d'on ve aquesta escorrentia d'aigua dolça?  Cap de Creus, verd, negre, marró i blau a les pupil·les.  Son les pedres, no ho veus?  És el metamorfisme que les ha fet impermeables....
Segueix llegint »

Midlife crisis

Aquest any faig 39 anys. Em sento a punt per la midlife crisis. De fet, ja fa temps que hi dono voltes. Necessito explicar-me molt bé les coses a mi mateixa. Coherència interna, li'n diuen. Però jo sé que només vull que les dues veuetes no es discuteixin gaire i poder mirar-me al mirall cada nit. Amb el temps també m'he adonat que de vegades estic intentant posar paraules a coses que ja havia entès a la primera, de forma intuitiva. Deixar-se portar per la intuïció per una científica no és fàcil. L'emoció, el que sent el cos, el que penso que passa en funció del que sent el cos. Al final, tot son mol·lècules. Primer intueixo, després investigo fins a poder justificar la meva intuïció. Em cansa aquesta auto-justificació. Em canso. Ja sé qui soc.
Segueix llegint »

neurones podrides

No sé què estic fent. Em sento com si obrís la caixa de pandora. I sé, que un acte tan simple com tornar a escriure aquí em durà a llocs que encara desconec. Tinc una sensació rara. Per què vaig abandonar-me a instagram? en quin moment vaig permetre que aquell podrisser se'm fiqués a dins del cap? estic dolguda amb mi mateixa. Em creia més llesta. I em dolen totes les hores que he passat veient gent de merda fer estupideses davant una càmera, explicant-me coses que no volia saber,...per acabar veient vídeos d'animals que canten fets amb IA. Quina pena tot plegat. Ara mateix aquest full en blanc fa olor de clínica de desintoxicació. No sé si estic bé. És tot tan estrany, em venen ganes de riure. Puta vida.
Segueix llegint »