L'atzar fantàstic.

Fa tants anys que es coneixen que ni tan sols recorden el dia que van descobrir-se. Devien ser petites, el terra era ple de pedretes i el món un joc inacabable.  Després va venir l’escola, l’hora del pati. Van topar amb la crua realitat, l’adolescència salvatge enmig d’un paratge hostil. Però aquell safari per l’ensenyament secundari va enfortir uns llaços que han esdevingut invencibles.

Amors i desamors, promeses, secrets i without. Il·lusionar-se i desil·lusionar-se. ¡No os ríais que os ví! Fer-se valentes i invencibles. Totes les aventures sota el títol de “La meva companya de pupitre i jo”. Sense acabar de saber mai quina és quina. Pensar ara en l’absurd de que et castiguin per riure. Teories sobre l’energia potencial.

Diuen que s’assemblen, serà que la proximitat fa el mimetisme. Les miro i les veig com els dos recipients d’uns vasos comunicants. Deu ser aquesta passió per la ciència que em duu aquesta metàfora. Quan una perd una mica l’empenta, decau el volum d’un dels recipients i l’ànim també. L’altre omple a vessar l’altre extrem, donant una dosi d’energia fantàstica, sempre nova, sempre bona.

La música, l’anglès, els llibres i una bata blanca. Sempre sense agafar-se massa fort, sempre unides, per un vincle primari que les fa enyorar-se quan se’n van a que les peine el viento verde, preciosa y el aire. 

Pels milions de paraules que no s’han de dir, perquè es coneixen tan bé que no cal, per la mà sempre ferma que acompanya, per l’abraçada càlida una nit freda, per voler compartir i viure compartint,...per això avui he volgut (d)escriure-us.

Ets la persona que em fa més riure del món, i això és genial.