Amor de la meva tribu.


La meva felicitat o infelicitat és decisió meva i només meva. No ens compartim per a ser feliços: ens compartim perquè som feliços. És això, perquè ens coneixem i vivim a la mateixa tribu, bevem l’aigua del mateix riu i riem per les mateixes coses. Amor de la meva tribu, l'aire se'ns endu lleuger.

Flor de ginesta.  Sé que no ho faig gaire bé però necessito tot el teu amor.  






Entrades populars d'aquest blog

Le vent nous portera

Ahir em va saltar "le vent nous portara" de Noir Désir al Tidal quan tornava cap a casa i va ser com una mena de premonició.  Una promesa que la vida és cíclica. Que de vegades sí, i d'altres ja passarà. O com diu un amic: la vida és en espiral, sembla que la història es repeteix, però som en un temps diferent. Des de Cala Tamariua hi ha un corriol que et porta fins a la Cala dels enamorats,  el que un vulgui fer allà, ja és cosa del destí.  Anàvem caminant, desgranant passos i desxifrant pensaments,  potser era al revés i quan perdíem el corriol  desxifràvem passos i desgranàvem pensaments.  Tot ha d'esdevenir. Inexorablement.  Enfilant el Turó d'en Llaures no paraves de preguntar-me  d'on sortia tota aquella aigua. Com és possible que regantelli?  d'on ve aquesta escorrentia d'aigua dolça?  Cap de Creus, verd, negre, marró i blau a les pupil·les.  Son les pedres, no ho veus?  És el metamorfisme que les ha fet impermeables....
Segueix llegint »

Midlife crisis

Aquest any faig 39 anys. Em sento a punt per la midlife crisis. De fet, ja fa temps que hi dono voltes. Necessito explicar-me molt bé les coses a mi mateixa. Coherència interna, li'n diuen. Però jo sé que només vull que les dues veuetes no es discuteixin gaire i poder mirar-me al mirall cada nit. Amb el temps també m'he adonat que de vegades estic intentant posar paraules a coses que ja havia entès a la primera, de forma intuitiva. Deixar-se portar per la intuïció per una científica no és fàcil. L'emoció, el que sent el cos, el que penso que passa en funció del que sent el cos. Al final, tot son mol·lècules. Primer intueixo, després investigo fins a poder justificar la meva intuïció. Em cansa aquesta auto-justificació. Em canso. Ja sé qui soc.
Segueix llegint »

neurones podrides

No sé què estic fent. Em sento com si obrís la caixa de pandora. I sé, que un acte tan simple com tornar a escriure aquí em durà a llocs que encara desconec. Tinc una sensació rara. Per què vaig abandonar-me a instagram? en quin moment vaig permetre que aquell podrisser se'm fiqués a dins del cap? estic dolguda amb mi mateixa. Em creia més llesta. I em dolen totes les hores que he passat veient gent de merda fer estupideses davant una càmera, explicant-me coses que no volia saber,...per acabar veient vídeos d'animals que canten fets amb IA. Quina pena tot plegat. Ara mateix aquest full en blanc fa olor de clínica de desintoxicació. No sé si estic bé. És tot tan estrany, em venen ganes de riure. Puta vida.
Segueix llegint »