La dosí fa el verí.
Sola dosis facit venenum.
Theophrastus Philippus Aureolus Bombastus von Hohenheim,
conegut
com Paracels. Segle XV.
He nascut perquè em falti temps
en aquesta vida, per viure-la i beure-me-la. Per resseguir les corbes, flairar tots
els perfums, de les coves les engrunes, llepar-ne els racons, tancar els ulls
al veure tanta llum, sentir les partícules en la humitat persistent i no saber
què som sinó partícules.
Em fa mal aquí.
Pecats. Som dos estranys en el
mateix camí i la vida no és res en si mateixa, res més que viure-la.
No és el
fi, és la causa. Injustificada, salvatge i esplèndida.
Vida, al cap i a la fi.
La dosí fa el verí i si és massa per empassar-ho de cop, potser haurem de fer petits glopets,
recuperar la distància, no saber, dubtar i de sobte tenir-ho tot clar.
No
saber, sense por.
Un cop t’ha tocat, res és el mateix.
Amazona salvatge, descavalcant
àgil i segura. Ferma, fosca de pell i mirada.
Tu, tardor en estat pur. Fulles
seques al cabell, branques nues els teus dits, ulls de molsa i pluja. Tu, que
corries espantada i feliç cercant allò que t’alliberés del silenci.
Mai hivern,
massa poca cosa per ser estiu.
Tu, sempre tardor.
Empaqueto la vida en petites
caixes de cartró.
A fora s’hi llegeix fràgil amb unes lletres verdes. Amb un
llapis de color he escrit tot el que hi ha dins de cada una. Tot el que he
perdut, segur que ho he deixat amagat per il·lusionar-me al recuperar-ho.
La metàfora, freda de nit, cau, càlid
on arrecerar-me.
L’ambre és el meu color preferit.
Color de l'ambre groc, groc de mel.