L'esguard de la mar(e).


Les forces gravitatòries, la lluna i l’atmosfera, empenyien les ones cap a la nostra platja estimada. Sant Martí lluïa lila de buguenvíl·lies i terrós de pinassa, i feia aquella olor que encara fa. Tot semblava fàcil, com si un atzar perfecte hagués fet que això fos així. Onades succeint-se, i pensar en l’infinit. Són les escales temporals que no ens deixen veure més enllà. I la naturalesa com a metàfora permanent. Va ser allà on vaig nedar al mar per primer cop. L’esguard de la mare. L’emoció.


Ara tancaria els ulls enmig d’aquest escàndol, per sentir-me volum i pes, prendre consciència del meu cos. Buscar aquella sensació que em dóna el submergir-me en l’aigua freda: és el lloc que ocupo. L’espai desplaçat a les molècules d’oxigen i hidrogen. I la sorra suau xiuxiuejant-me secrets d’estiu a sota els peus. Descalça sempre.


De vegades penso que és només en els extrems de les emocions que un sent la vida de debò. Quan tenim la soga al coll o quan ja estan a punt de néixre'ns les ales. 

[La vida i la mort, matar els condicionals.]

Entrades populars d'aquest blog

Le vent nous portera

Ahir em va saltar "le vent nous portara" de Noir Désir al Tidal quan tornava cap a casa i va ser com una mena de premonició.  Una promesa que la vida és cíclica. Que de vegades sí, i d'altres ja passarà. O com diu un amic: la vida és en espiral, sembla que la història es repeteix, però som en un temps diferent. Des de Cala Tamariua hi ha un corriol que et porta fins a la Cala dels enamorats,  el que un vulgui fer allà, ja és cosa del destí.  Anàvem caminant, desgranant passos i desxifrant pensaments,  potser era al revés i quan perdíem el corriol  desxifràvem passos i desgranàvem pensaments.  Tot ha d'esdevenir. Inexorablement.  Enfilant el Turó d'en Llaures no paraves de preguntar-me  d'on sortia tota aquella aigua. Com és possible que regantelli?  d'on ve aquesta escorrentia d'aigua dolça?  Cap de Creus, verd, negre, marró i blau a les pupil·les.  Son les pedres, no ho veus?  És el metamorfisme que les ha fet impermeables....
Segueix llegint »

Midlife crisis

Aquest any faig 39 anys. Em sento a punt per la midlife crisis. De fet, ja fa temps que hi dono voltes. Necessito explicar-me molt bé les coses a mi mateixa. Coherència interna, li'n diuen. Però jo sé que només vull que les dues veuetes no es discuteixin gaire i poder mirar-me al mirall cada nit. Amb el temps també m'he adonat que de vegades estic intentant posar paraules a coses que ja havia entès a la primera, de forma intuitiva. Deixar-se portar per la intuïció per una científica no és fàcil. L'emoció, el que sent el cos, el que penso que passa en funció del que sent el cos. Al final, tot son mol·lècules. Primer intueixo, després investigo fins a poder justificar la meva intuïció. Em cansa aquesta auto-justificació. Em canso. Ja sé qui soc.
Segueix llegint »

neurones podrides

No sé què estic fent. Em sento com si obrís la caixa de pandora. I sé, que un acte tan simple com tornar a escriure aquí em durà a llocs que encara desconec. Tinc una sensació rara. Per què vaig abandonar-me a instagram? en quin moment vaig permetre que aquell podrisser se'm fiqués a dins del cap? estic dolguda amb mi mateixa. Em creia més llesta. I em dolen totes les hores que he passat veient gent de merda fer estupideses davant una càmera, explicant-me coses que no volia saber,...per acabar veient vídeos d'animals que canten fets amb IA. Quina pena tot plegat. Ara mateix aquest full en blanc fa olor de clínica de desintoxicació. No sé si estic bé. És tot tan estrany, em venen ganes de riure. Puta vida.
Segueix llegint »