Buit
Vaig escriure "penso que si algú em preguntés com estic em posaria a plorar". Però el més trist de tot és que van passar els dies, les setmanes, els mesos...i mai ningú em va preguntar com estava.
Tampoc vaig plorar.
Le vent nous portera
Ahir em va saltar "le vent nous portara" de Noir Désir al Tidal quan tornava cap a casa i va ser com una mena de premonició. Una promesa que la vida és cíclica. Que de vegades sí, i d'altres ja passarà. O com diu un amic: la vida és en espiral, sembla que la història es repeteix, però som en un temps diferent. Des de Cala Tamariua hi ha un corriol que et porta fins a la Cala dels enamorats, el que un vulgui fer allà, ja és cosa del destí. Anàvem caminant, desgranant passos i desxifrant pensaments, potser era al revés i quan perdíem el corriol desxifràvem passos i desgranàvem pensaments. Tot ha d'esdevenir. Inexorablement. Enfilant el Turó d'en Llaures no paraves de preguntar-me d'on sortia tota aquella aigua. Com és possible que regantelli? d'on ve aquesta escorrentia d'aigua dolça? Cap de Creus, verd, negre, marró i blau a les pupil·les. Son les pedres, no ho veus? És el metamorfisme que les ha fet impermeables....