Metròpoli

[...]
¡Sé astuta, Ariadna!...
Tienes orejas pequeñas, tienes mis orejas:
¡Alberga en ellas una palabra sagaz!
¿No debe uno odiarse primero para luego poderse amar?...

Yo soy tu laberinto...

Friedrich Nietzsche,
Lamento de Ariadna (Ditirambos Dionisíacos)

De laberints. (capítol 3)

Cada quinze dies tornava a Barcelona a veure a la seva mare. Ara que s'havien retrobat no volia tornar a trencar-li el somriure. Era dolça i càlida. Mai l'havia fet sentir culpable per haver marxat, ni una espurna de retret dins d'aquells immensos ulls blaus. Era grega i semblava portar la pau dels déus entre els dits. Vivia desordenada, però incondicionalment alegre.
Havien dinat tranquil·lament rere la finestra, sentint l'escalfor del sol sobre la ciutat adormida entre migdiades i ventiladors.
-Fa dies que et vull explicar una cosa...-va dir-li la mare mentre recollia la taula.
-Ui...quin misteri! -va bromejar l'Ariadni relaxada.
-Saps per què et dius Ariadni? Saps qui és l'Ariadni?
-No -va respondre sorpresa.
-A la mitologia grega, Ariadni era la filla dels reis de Creta. Després de la mort del seu fill predilecte, el germà que eclipsava qualsevol virtut d'Ariadni, els reis van decidir atacar Atenes. Per tal de mantenir la pau, els ciutadans d'Atenes havien d'enviar set nois joves i set donzelles cada any, per alimentar al Minotaure. En un d'aquests sacrificis va anar-hi, voluntàriament, Teseu, el fill del rei d'Atenes. Ariadni se'n va enamorar tan bon punt el va veure. Ja et pots imaginar, el típic tio fort i valent que va a salvar el seu poble. Ella, ingènua com era, li va fer una corona de llum perquè pogués trobar la sortida del laberint on vivia el Minotaure. Teseu així ho va fer: va matar el Minotaure i va fugir amb Ariadni, com a trofeu per haver alliberat els ateneus. Però poc temps després la va abandonar, deixant-la orfe de nou. Ella va quedar-se feta una merda, amb el cor trencat. Alguns diuen que va morir o que la van matar, però a mi m'agrada més l'altra versió -va fer una petita pausa i va acabar la seva història-. L'Ariadni estava desolada i es va adormir. Adormida, la va descobrir Dionís. Es van casar i van ser molt feliços.
-Mare! -va rebufar Ariadni.
- Què vols que et digui, filla? La història és així.
-Si ja..., però tan emocionant que era la seva vida al principi: la pobre Ariadni turmentada, l'Ariadni a qui ningú estima...es casa i tan feliç! -van riure totes dues, i després va afegir-.Qui era Dionís?
-Esperava que m'ho preguntessis! Dionís era el déu del vi, inspirador de la bogeria i l'èxtasi per alliberar-se i alliberar els altres. Diuen que podia fer que els vius i els morts es comuniquessin.
-Home, doncs potser no devia ser tan avorrit estar casat amb aquest.

Somreien. Feia sol i estaven contentes de tenir-se l'una a l'altre, de nou. Tan semblants en el desordre i l'amor, tan diferents en la paciència i la passió. Maia, que era així com es deia la seva mare, va obrir una mica els ulls i sense mirar-la va dir-li:
-Realment et dius Ariadni per Nietzsche. Tenia una relació estranya amb Cósima Wagner, la dona de Wagner. Solia referir-se a ella, en els seus poemes, pel nom d'Ariadna per aquest mite que t'acabo d'explicar. Jo volia que el nom fos grec, el teu pare volia que fos gran. Per això, petita Ariadni, tens aquest nom.
-És un pes sobre l'espatlla -va bromejar nerviosa.
Però en realitat no feia broma. La seva mare s'havia quedat pensativa després de parlar del seu pare. Un pare desconegut per ella. Algú que llegia sempre, que tenia la mirada trista i una barba grisa. Ella el recordava molt poc, sempre fumant. Sabia que era molt més gran que la seva mare, que la cuidava i ella a ell. Que va morir i que la Maia hagués volgut adormir-se amb ell, si no hagués sigut perquè ella era petita. Totes dues van tirar endavant, amb els llibres i els dies, i la Maia mai va perdre el somriure. I ella, quan no la va necessitar, va marxar.
-Mare, em sap greu haver trigat tant -va dir, amb la veu trista.
-Haver trigat tant a què?
-Haver trigat tant a parlar-te, a tornar, a donar-te les gràcies.
-Ai filleta meva! -va dir irònica-. Et pensaves que ho sabies tot i vas voler provar-te. Jo ja he conegut algú així abans que tu. Sabia que no tenia cap altra opció que deixar-te fer.
-Ja...però, em sap greu.
-Que no estàs bé?
-No, mare. Però ara no en vull parlar. Haig de marxar, que no agafaré el tren. Vine al poble algun dia, els agradarà conèixer-te.
I va fugir de la mirada severa de la seva mare sota el seu silenci. Va fugir perquè no sabia per on començar a explicar la història del seu llarg viatge. El final del seu viatge.

El trajecte amb tren va ser un turment. Els llums, el soroll, la calor i el plàstic del seient. No estava trista, només era el tedi enganxós dels vespres d'estiu. Cansada, va arribar a casa. Va encendre una vareta d'encens de romaní, es va treure les sabates i va començar a rebuscar entre els poemes de Nietzsche. Finalment el va trobar: Lament d'Ariadna. Llegia. Exclamacions i interrogacions, versos desesperats de l'amor perdut. O d'un amor que no ha existit mai. Ve i se'n va, i Teseu té mil cares i el laberint no s'acaba mai. Al final Dionís, en un crit demanant atenció, demanant reflexió i audàcia, li pregunta: No és cert que s'ha d'odiar a un mateix per poder-se estimar després?... Jo sóc el teu laberint... I asseguda a terra, sobre els seus genolls, arronsada sobre l'estómac encongit, va sentir al mateix Dionís escridassant-la, dient-li que ja s'havia odiat prou, que ara havia d'aprendre a estimar, a estimar-se. Tant temps rondant per aquest laberint de desesperació, d'eufòries fingides. Plorava en silenci i res destorbava aquell buit sonor, la quietud del poble i de la seva cambra.

L'endemà al matí, va agafar el primer tren i va tornar a Barcelona. Va passejar una estona i va fer un te amb llimona al bar de sota casa la seva mare. Va prémer el timbre, nerviosa, mirant a banda i banda, com si hagués d'entrar d'amagat, sense que ningú ho sabés.
La Maia s'acabava d'aixecar i tenia la bellesa de les princeses matineres, d'aquelles dones que són boniques des del primer raig de sol del dia.
-Mare -va fer una pausa, omplint-se els pulmons amb tot l'aire que va poder arreplegar-, estic embarassada.
-Però...
-I no em diguis res, perquè ara ja no hi ha volta enrere. Quan era el moment, vaig deixar passar els dies. Sé que ho vaig fer volent, que ho vaig fer expressament, per venir un dia com avui i explicar-t'ho tot. Tindrem un nou membre a la família, mare, i m'has d'ajudar perquè vull que sigui feliç.
I la Maia no va dir res, només va obrir els braços llargs i prims, i ella va amagar-s'hi. Com quan era petita, va omplir-se el nas amb la seva olor, aquella olor primera i única. I va sentir una esgarrifança de felicitat, una petita felicitat que començava a desplegar-se dins seu, metàfora i realitat.

-Ariadni, saps qui és el pare? -va dir seriosa.
-Sí.
I aquell sí va sonar com un silenci, tan fluix, tan carregat de connotacions. Va rebotar contra les parets i es va endur l'aire per la finestra oberta.

Sí, i va sortir del laberint.