Aquest bosc tan gran.

I el sol del migdia va estrènyer els temples del seu crani obligant qualsevol sinapsi a l'acceleració i desacceleració. Aquest mal temps; el temps, les hores. La ingràvida incertesa satura qualsevol altre acte i em quedo parada, rellegint casualitats cruels, tan dolces que no em deixen dormir. I tu qui ets?

Dimecres la lluna tenia una aureola perfecta, tan allunyada del cercle blanc, que semblava cridar-nos. Cridar-te de lluny. Cuidar-te.
(Aquell dia sí que la vaig veure).