El desert de la Blanca (part III).
Es va despertar commoguda per la claror del sol sobre les parpelles. Va entreobrir un ull feixuc i lent i el dia li va relliscar entre els dits. Poc a poc, l'espiral fosc es va anar entortolligant als seus turmells debilitats pels dies. Incrèdula, davant el mirall, al moment just d'abans de dutxar-se, veia com la força s'esfumava pel desaigua tal i com el raig etern d'aquella aixeta que avui semblava vella i més inerta que mai. De vegades les coses no surten bé, petita Blanca, i els somnis ens cauen de les mans com la sorra del desert que vas començar. L'aventura de fer-se un mateix és un camí llarg i l'hivern ha nascut per matar totes les flors. L'imperatiu de la tristesa, que tot s'ho endú, que tot ho taca. Costa respirar a les nits sense son, per començar, finalment, un dia en que et sentiràs lluny de tot. El violoncel dels gitanos que ara se'n riuen de tu, sona tenebrós sota la pell. Les notes fregaven estridents aquelles quatre cordes alineades. L'encantador de serps somreia en la penombra.
L'aigua freda va calmar aquell xarbot de pensaments. Temps de descompte. Mentre s'assecava els cabells enyorava estius i dies àgils. Amb tot l'amor, va escollir-se la roba i la va posar sobre el llit. Va estirar-se al costat, mig nua i va omplir-se el nas amb aquella flaire de roba neta. Una olor que purifica l'ànima i atordeix les durícies de viure sense parar. Al sortir al carrer va trobar a faltar les ulleres de sol i les ninetes se li van empetitir. Va haver de fer un esforç per somriure a aquella cara amable que li va fer un cafè i recordar-se que ella havia escollit viure així. Que els vespres de melancolia eren encenalls per la immensa foguera que cremaria el dia que retrobaria la felicitat -o que la sabria veure-.
Un horòscop poc esperançador i haver deixat de fumar. Al diari, els titulars del desencís.
L'amor de la Blanca (partI)
La geografia de la Blanca (part II)