Andròmines

Asseguda en una cadira qualsevol de plàstic de l’ikea, envoltada d’espelmes intentant relluir, i gent moderna de Barcelona fent el mateix. Ell cantava, jo -inevitablement- somreia. Versionant als Pulp amb una petita i divertida “Gent normal”. De llavors ençà em pregunto si entro dins aquest curiós paquet de normals. Els normals, que no tenim diners i que somiem en viatjar ben lluny, que escoltem bocabadats les històries que ens expliquen, que som divertits i que de tant en tant ens emborratxem. Ser normal, tothom espera ser-ho i ningú voldria que l’anomenessin així. Els normals, massa propers als mediocres.

Creant aparadors d’andròmines que se’ns acudeixen, històries que ens fan pensar que pensem, que escrivim i hi ha qui ens llegeix: la dolça vanitat de treure el cap per sobre dels normals. I dormim tranquils sabent que tenim un nou llibre a la tauleta que ens farà més àgils i en algun moment o altre ens permetrà, estant al Cafè fent una copa de vi, seduir a un altre “anormal” amb la fluida conversa dels cultes. Escoltem als Manel i tenim amics amb càmeres reflex, per fer un gran recull a tot color de la nostra vida d’anormals.

I després de tot, ens cau el circ que teníem muntat al pensar en com ens agraden els vermuts del diumenge, els cafè i cigarro després de dinar a un bar qualsevol que faci pudor de fregit envoltat dels nostres, que ens agrada imaginar una vida tranquil·lament normal que ens faci sentir especials, sense haver d’anar a cap país exòtic, i arribar a vells i ser (saber) el que són (saben) els nostres avis.