El pintar dels dies

Va obrir els ulls i es va veure ajaguda sobre una gran tela. Amb les mans brutes de pintura va escampar els cabells que li cobrien la cara. Petits encenalls de pintura blava decoraven els seus dits llargs i sobre l’immens llençol un mar conegut es desfigurava amb els petits rajos de sol que es filtraven. Eren les sis del matí i estava sola. Feia dos anys que havia començat aquella tela. Una base de fil suau, recelós de la seva intimitat i blanc de carícies senzilles.
El dia que se’l va endur a casa sabia que no seria fàcil. Va treure’n poc a poc el feixuc embolcall. Cintes i cordills ben estacats oprimien la tela blanca. El va recolzar sobre les càlides parets de casa seva, petita i acollidora, i es va quedar nua davant seu. L’un davant de l’altre. Ella pintava així; estimava pintar. Agafà els pinzells fets del pèl de l’unicorn, encara per estrenar. Va obrir fort els ulls. Havia llegit i sentit als grans pintors que el més important era veure tots els colors dels centenars de rajos de llum que capten els nostres ulls. Àgil observadora, havia buscat tantes vegades aquells colors dels quals parlaven els llibres. Sempre espetegant davant parets grises, mai havia perdut l’esperança i ara, es veia capaç de qualsevol cosa amb l’arma infalible del seu pinzell daurat.
Dies i nits van rodejar-los, a ella i al quadre. Primer era un raig de llum, una estrella fugaç, un cavall alat, una papallona de tardor, un riu alegre d’alta muntanya, una font sonora, una ciutat de lladres, paraules que comencen amb ema i versos descordats. Finalment, va ser el mar. Desembocadura d’anhels i desitjos a les fosques i amb veu baixa.
Es va aixecar de sobre la tela. La recolzà de nou a la paret de la cambra. Es va posar aquell vestit i va sortir de casa, tancant poc a poc i sense fer soroll amb la porta. Les mans brutes i el somriure li van recordar que encara els queda quelcom pendent: emmarcar el quadre.

...els mars de Sorolla.

Entrades populars d'aquest blog

Le vent nous portera

Ahir em va saltar "le vent nous portara" de Noir Désir al Tidal quan tornava cap a casa i va ser com una mena de premonició.  Una promesa que la vida és cíclica. Que de vegades sí, i d'altres ja passarà. O com diu un amic: la vida és en espiral, sembla que la història es repeteix, però som en un temps diferent. Des de Cala Tamariua hi ha un corriol que et porta fins a la Cala dels enamorats,  el que un vulgui fer allà, ja és cosa del destí.  Anàvem caminant, desgranant passos i desxifrant pensaments,  potser era al revés i quan perdíem el corriol  desxifràvem passos i desgranàvem pensaments.  Tot ha d'esdevenir. Inexorablement.  Enfilant el Turó d'en Llaures no paraves de preguntar-me  d'on sortia tota aquella aigua. Com és possible que regantelli?  d'on ve aquesta escorrentia d'aigua dolça?  Cap de Creus, verd, negre, marró i blau a les pupil·les.  Son les pedres, no ho veus?  És el metamorfisme que les ha fet impermeables....
Segueix llegint »

Midlife crisis

Aquest any faig 39 anys. Em sento a punt per la midlife crisis. De fet, ja fa temps que hi dono voltes. Necessito explicar-me molt bé les coses a mi mateixa. Coherència interna, li'n diuen. Però jo sé que només vull que les dues veuetes no es discuteixin gaire i poder mirar-me al mirall cada nit. Amb el temps també m'he adonat que de vegades estic intentant posar paraules a coses que ja havia entès a la primera, de forma intuitiva. Deixar-se portar per la intuïció per una científica no és fàcil. L'emoció, el que sent el cos, el que penso que passa en funció del que sent el cos. Al final, tot son mol·lècules. Primer intueixo, després investigo fins a poder justificar la meva intuïció. Em cansa aquesta auto-justificació. Em canso. Ja sé qui soc.
Segueix llegint »

neurones podrides

No sé què estic fent. Em sento com si obrís la caixa de pandora. I sé, que un acte tan simple com tornar a escriure aquí em durà a llocs que encara desconec. Tinc una sensació rara. Per què vaig abandonar-me a instagram? en quin moment vaig permetre que aquell podrisser se'm fiqués a dins del cap? estic dolguda amb mi mateixa. Em creia més llesta. I em dolen totes les hores que he passat veient gent de merda fer estupideses davant una càmera, explicant-me coses que no volia saber,...per acabar veient vídeos d'animals que canten fets amb IA. Quina pena tot plegat. Ara mateix aquest full en blanc fa olor de clínica de desintoxicació. No sé si estic bé. És tot tan estrany, em venen ganes de riure. Puta vida.
Segueix llegint »